Àcid sulfúric

Acide sulfurique, 2005
Amèlie Nothomb
Traducció de Ferran Ràfols i Maëlle Monnerie
Anagrama · Empùries
140 pàg.

És realment àcida i corrosiva aquesta novel·la. Fa un retrat ben poc amable de la humanitat com a espectadora de teleescombrería. Un reality que reprodueix un camp de concentració, els concursants evidentment no hi participen voluntàriament, però si que ho fan els kapos. Una mirada sobre la televisió i sobre el comportament humà(exagerada, com sempre és la Nothomb) però que no s'allunya massa de la realitat d'alguns dels programes que actualment s'emeten per televisió. To i així, no m'ha agradat gaire, massa previsible pel meu gust.

**

Subsòl

Unai Siset, 2010

Pasqual Alapont, Manuel Baixauli, Vicent Borràs, Esperança Camps, Àlan Greus, Urbà Lozano i Vicent Usó

Bromera

181 pàg.

La foto que veieu a la coberta ha estat el desencadenat d'una aventura. Una aventura que amb el nom d'Unai Siset aplega  set autors que han donat vida  a les set persones que apareixen a la foto. El que semblava un recull d'històries independents, ha acabat sent una novel·la a catorze mans. I s'ha de dir que una novel·la reeixida, que al plaer de la lectura hi afegeix el del joc d'intentar esbrinar qui ha escrit què. Però abans d'ara, només he llegit a un dels pares de la criatura, en Manel Baixauli, un dels meus escriptors preferits, em sembla que l'he identificat.

La foto la  va fer  Peter Turnley a Paris, la tardor del 1979,  en algun  dels contes/capítols es barregen fets reals i ficció, però com sempre en literatura, on comença la ficció? i on la realitat? Cada conte/capítol té la seva personalitat, el seu estil, uns m'han agradat més que altres, però el conjunt és realment agradable de llegir.

***

Los muertos

Jorge Carrión, 2010
Mondadori
165 pàg.

Gairebé sempre, al entrar a la biblioteca  miro el prestatge de les novetats i em deixo endur per l'atzar, pel que m'entra pels ulls, l'esquena escarificada que veieu al costat em va atrapar. 

Un cop a casa, llegint les primeres pàgines vaig pensar, m'he equivocat. Però sóc tossuda i no em rendeixo a la primera, malgrat l'estranyesa i el malestar que em provocava el que llegia, vaig continuar. La segona part em va obrir els ulls i ho vaig entendre. Bé, gairebé tot. Vaig entendre perquè em semblava estar llegint el guió d'una sèrie de televisió. La  tercera part de la novel·la, segona temporada de la sèrie, ja no em va semblar rara, tot i que seguia provocant-me malestar, i és que la violència del món que retrata no és fàcil de digerir. 

És una  novel·la de difícil classificació post-moderna? utopia cibernètica? ciberintelectual? 

En tot cas,  interessant, diferent, sorprenent. A mi m'ha agradat molt.

****

Allegro ma non troppo

Carlo M. Cipolla, 1988
Traducció al castellà de Maria Pons
Editorial Crítica
97 pàgines

Con diu la dita, Al pot petit hi ha la bona confitura. 

Aquest és un gran llibre petit. Dividit en dues parts clarament diferenciades, en la primera un estudi determina el paper cabdal de les espècies, i del pebre en particular, en el desenvolupament econòmic de l'Edat Mitjana. Poca broma. Començant per la caiguda de Roma,  passant pels bel·licosos pobles escandinaus, fins arribar al veritable motiu de les croades, un repàs a la història de la humanitat fent  especial incís a les qüestions purament econòmiques. Tingueu per cert, que si no hagués estat per la golafreria d'un monjo medieval, no seríem on som. 

La segona part és una càrrega de profunditat, incisiva, punyent i explosiva contra la naturalesa humana. Utilitzant recursos matemàtics aplicats a la sociologia demostra  la enorme quantitat d'estúpids que ens envolta, el poder que tenen i com n'és de difícil enfrontar-nos-hi. Les Cinc Lleis Fonamentals de l'estupidesa humana haurien de ser  lectura obligatòria a les escoles de tot el món.

****

El buen alcalde

The Good Mayor, 2009

Andrew Nicoll
Traducció de Gemma Deza
Circulo de Lectores
392 pàg.

El subtítol d'aquesta novel·la és: Un cuento de amor mágico.

No enganya, però tampoc ho diu tot. No és només un conte d'amor, de màgia n'hi ha, no gaire però n'hi ha, és també un conte de desamor, de desacords, d'ocasions perdudes.  Tibo és l'alcalde d'una petita ciutat a la costa del Bàltic, és un bon alcalde i un bon home, viu sol i està enamorat de la senyora Stopak, la seva secretària, casada i que fa poc ha perdut la seva filla petita, una tragèdia que el seu home no ha superat, l'Agathe Stopak no és feliç, en Tibo se n'adona i inicien una especial relació d'amistat i lo que surja. Però en Tibo és poc agosarat i l'Agathe es cansa d'esperar, a més, l'Hektor és a prop i és decidit. L'Hektor no és un bon home, en Tibo és pacient, i està enamorat.  Santa Walpurnia vetlla pels amants. Un final, si més no, sorprenent.

Un llibre ben escrit, una lectura agradable, sense pretensions.
Un llibre viatger, que no arribarà a la costa dàlmata ni al Bàltic, però que del sud  volarà cap al nord i més enllà.

***

Camí de sirga

Jesús Moncada, 1988
Edicions de la Magrana
346 pàg.

 Aquesta és la cinquena re-lectura de Camí de sirga, cada cop em complau més, cada cop hi trobo algun detall que havia passat desapercebut, cada cop em sento com si hi fos, com si navegués pel riu o passegés pel poble ple de vida de principi de segle, entro al Cafè del Moll i xerro una estona amb l'Honorat del Rom o amb l'Arquímedes Quintana,  la pols de les cases que van derruir el 1970  m'embruta les sabates, sento veus que diuen: "Recordeu l'Arnau Terrer!" i si aixeco el cap quan sóc a la Plaça d'Armes veig la  Carlota que s'amaga darrera les cortines...

I no sé perquè, però cada cop em sorprèn la riquesa del llenguatge de Moncada, la vivacitat de les paraules que no conec però que intueixo.

El rellegiré, no sé quan, però tornaré a llegir-lo.

*****